2.3.- La Utopia És el Imperi

“Ni guerra entre pobles, ni pau entre classes”

Vladimir Illich Ulianov Lenin





Els ésser humans viuen en Guerra perquè viuen en la injustícia, perquè mantenen entre ells una absurda i supersticiosa creença en els sacerdots, perquè s’entesten en sostenir mitjançant l’esforç i el sacrifici de tots una elit de privilegiats. Els éssers humans són esclaus de les seves pròpies creacions. Pacientment han modelat les seves civilitzacions, les han erigit gràcies a l’esforç i l’obstinació. Però des del principi han conviscut amb els propis fantasmes de la seva obra, tot el que en un moment han creat per millorar les seves vides ha resultat després un seriós impediment al que han hagut de renunciar per seguir existint. Amb les ruïnes han erigit sempre el present per assegurar-se un futur. Aquest és l’únic cicle, l’única veritat constant: destruir per crear, crear per destruir. Cada pas fet cap a l’horitzó ens acosta a alguna cosa nova i també a un nou horitzó. La nostra única finalitat és comprendre, obrir la caixa màgica del coneixement, on sempre hi ha una altra caixa, més petita, on sempre ens sentim en una caixa més gran. Així descobrim la cèl·lula en els cossos, la molècula en la cèl·lula, l’àtom en la molècula, l’electró i el protó en l’àtom i cada nova concepció, cada nova imatge de l’univers que fixem en la nostra ment, és derruïda, esborrada, aniquilada per la nova realitat a la que ens enfrontem.
Tot coneixement és susceptible de noves interpretacions, a nous elements, a noves dades. Aquesta és la base de tot el que fins ara sabem amb certesa i aquest és l’únic principi inamovible que sustenta la consciència d’aquells que es consideren científics. Per això, si reconeixem que per conviure hem de dotar-nos d’una estructura, d’un repartiment de les tasques, d’un ordre, un sistema o com es vulgui anomenar, i que aquest ordre ha de basar-se en la nostra facultat d’escollir entre les diferents possibilitats, en la capacitat d’aplicar la nostra raó en benefici mutu, aleshores ineludiblement hem de reconèixer que tot ordre, tota il·lusió creada a les nostres ments sobre la vertadera organització entre els éssers humans, sobre el que els és convenient o el que els resultarà perjudicial, serà sempre transitòria, temporal, passatgera.
Ordre és il·lusió. Tot canvia. La revolució és constant, imparable, sorgeix de nosaltres al prendre consciència, ens exigeix compromís i responsabilitat. Moltes vegades no la veiem, però invisible segueix el seu curs, es desenvolupa aliena a nosaltres, s’estén com un desastre, dinamitant els fonaments d’allò establert, contradient la veritat encallada en el passat, devorant com un àcid corrosiu la nostra il·lusió. Moltes vegades és silenciosa, es murmura davant la vigilància, s’encripta en codis secrets, traspassa els obstacles de l’ordre establert, abat la seva moral i les seves lleis des del secret silenciós. Moltes vegades no participem d’ella pensant que no té res a veure amb nosaltres, que és la revolució d’altres, la causa d’altres. Però, finalment, sempre arriba un dia en el que descobrim que no hi ha una altra causa, que la nostra causa és la mateixa de tots. Aleshores la rebel·lió comença a parlar en veu alta, comença a manifestar el seu caràcter obertament, traspassa les lleis i les morals que ja no serveixen, trencar els decadents tabús, posa en entredit els prejudicis obsolets i colpeja violentament l’ordre inútil fins destruir-lo.
Això que anomenem ordre no és a la llum de la història altra cosa que una metamorfosi delirant, una lluita dialèctica entre forces oposades, de la violenta mort de la qual neixen noves forces en lluita. Mai ha existit l’Imperi, mai ha existit el paradís, no hi ha cap ordre perfecte esperant al final de cap camí. La història de la humanitat és relat d’un desenvolupament imparable d’iniciatives contra el poder d’aquells que intenten edificar un Imperi segons el seu caprici, és relat d’una guerra oberta entre allò nou i allò vell.
La utopia és l’Imperi. Un ordre que romangui immutable per sempre, una piràmide de pedra on els que estan a dalt sempre estiguin a dalt, on el que estigui a baix segueixi sempre a baix. La utopia és l’Imperi dels fantasmes perquè els homes tenen ulls i orelles i poden distingir els espectres del veritable horitzó. La utopia és l’Imperi perquè els éssers humans tenen boca i poden assenyalar els errors, perquè més tard o més d’hora desperten sempre del seu somni per no sucumbir a l’eternitat de la mort, a l’estereotip d’un ordre que mai ha existit. La utopia és l’Imperi, on els ésser humans són cecs, sords i muts, esclaus de l’ordre que han inventat en la irrealitat de la seva fantasia per nens, resignats a la seva seguretat, la seva propietat i la seva neutralitat.

Capítol Següent

Referències

Direcció per a referències

1. [...] Capítol Següent Comentaris (0) - Referències (0) Referències Direcció per a referències Comentaris Nombre Correo Electrónico URL Tu comentario Recordar da [...]

   Referència de Estenent el Desastre hace 2 años y 34 meses

Comentaris

Nombre

Correo Electrónico

URL

Tu comentario

Recordar datos