2.5.- La Crisi del Mercat

“No hi ha alternativa”

Margaret Thatcher



Tots els discursos, tots els plantejaments que ens hem acostumat a sentir, que han calat en les nostres conviccions apunten equivocadament en la direcció que l’avenç científic i tecnològic és fruit del sistema liberal de producció, allò que abans anomenàvem capitalisme i avui no aconseguim precisar amb les paraules més que amb la vaga i difusa expressió de Llibertat de Comerç. Però en realitat és fals. En primer lloc, perquè les forces que van impulsar el progrés de les concepcions científiques mai van parlar ni mantenir la necessitat del Liberalisme Econòmic, ans el contrari, postularen sempre un anàlisi racional de les situacions i una planificació rigorosa, comunitària i pública de l’economia que tingués com a objectiu la distribució igualitària de la riquesa. En segon lloc, perquè al llarg de la història ningú ha aplicat mai la Llibertat de Comerç sinó que darrera d’aquesta mentida s’han amagat sempre altres formes d’actuar basades en l’intervencionisme dels privilegiats. En tercer lloc, perquè els criteris que mouen les empreses a produir no parteixen de la raó sinó de la irracionalitat cobdiciosa, de l’acaparament i el despotisme.
Anomenem capitalisme al sistema de producció basat en la possessió privada dels mitjans de producció, és a dir, els camps, els ramats, les fàbriques. La particularitat d’aquest sistema econòmic, allò que el distingeix d’altres sistemes econòmics que hi ha hagut en la història és la relació establerta entre els éssers humans i els mitjans de producció. Antigament aquesta relació es basava en una cosa tan simple com en el dret de guerra: els propietaris de la riquesa productiva eren els reis i els caps de l’exèrcit que les conquistaven. Durant el període que coneixem com Edat Mitja pot percebre’s un lleuger canvi en aquesta relació: la manca d’un poder fort centralitzador a les ciutats causarà una dispersió del poder que permetrà l’aparició d’altres formes de relació, el vassallatge. Tanmateix la veritable revolució vindrà de la mà de les noves formes de producció industrial: entra en joc una nova forma de relació amb els mitjans, el treball assalariat.
Aquest és el sistema que regeix el món: uns pocs posseeixen els mitjans per produir riquesa, els altres treballen per ells. És una idea tan simple, tan antiga, que resulta insultant repetir-la.
El món és controlat pels interessos econòmics de les multinacionals en associació amb les antigues oligarquies hereditàries anteriors a l’Edat Moderna. Els seus braços s’estenen allà on la mirada arriba, la seva cobdícia sense límits intenta asfixiar les consciències dels homes, manipular els seus pensaments per perpetuar la injustícia dels seus privilegis, l’arrogància del seu mal govern, el despotisme salvatge i cruel de les seves intencions i actes. Tots els poders dels estats capitalistes, públics i privats, culturals, militars, policials, administratius i educatius actuen per perpetuar l’ordre, per dissuadir del canvi, per impedir la transformació natural i necessària, per impedir l’accés als mitjans de producció a qui no els posseeix. L’ordre només serveix ara per fonamentar, legitimar i perpetuar els privilegis dels propietaris. No hi ha res més darrera els freds anàlisis dels estadistes, en els delirants i incongruents discursos dels nostres polítics, res més que un discurs prefabricat i fals que prediquen totes les televisions, totes les ràdios, totes les boques. Tot és mentida.
Vivim encapsulats en la Societat del Consum, atrapats en el viciós cercle que ens obliga al treball, esperant com babaus l’accés als nous invents que surten al mercat sense parar-nos a pensar en la seva utilitat o el seu veritable valor, guiats pels ulls de l’enveja i l’ostentació, sords a la necessitat, muts per la por. Treballem com esclaus i són altres els que s’enriqueixen del nostre esforç, no nosaltres. La societat embogida fabrica sense repòs, produeix sense treva, mai deté les màquines però mai es pregunta sobre allò que està fent, mai es deixa portar per criteris raonables, mai até a allò que la gent necessita, mai es qüestiona què és el que se surt guanyant. La producció es limita a perseguir el benefici, el seu discurs és senzill: si és rentable es produeix, si no ho és es descarta.
El fervor industrial s’ha convertit en una religió retrògrada: se l’ha dotat del vocabulari de la ciència però per envilir-lo i destruir el seu sentit; ha desenvolupat la investigació i la tecnologia però només per millorar la capacitat d’explotació, de destrucció i de domini dels amos del món; ha pres com a seus els símbols de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat per desproveir-los del seu significat i posseir-los amb exclusivitat. No prou contents amb ser propietaris dels recursos materials del món, ara volen privatitzar el llenguatge, el pensament i les consciències.
A aquestes altures ja queden pocs homes i dones a la terra que encara creguin en el discurs de la l’ase i la pastanaga , tots se’n han adonat de que el pal que la sustenta està lligat als seus caps i que per aquest motiu sempre roman a la mateixa distància. Ara ja no es parla de les crisis cícliques del capitalisme sinó de la crisi profunda i estructural de tota una manera de concebre la vida podrida des dels seus fonaments.


Capítol Següent

Referències

Direcció per a referències

1. [...] Capítol Següent Comentaris (0) - Referències (0) Referències Direcció per a referències Comentaris Nombre Correo Electrónico URL Tu comentario Recordar da [...]

   Referència de Estenent el Desastre hace 2 años y 34 meses

Comentaris

Nombre

Correo Electrónico

URL

Tu comentario

Recordar datos