2.- Ordre És Il·lusió

La realitat s’enfronta a nosaltres com la llum d’un matí que ve a desvetllar-nos inoportunament. Sacseja amb cada segon dels nostres rellotges aquesta imatge dèbil i ridícula que nosaltres pretenem erigir com a real. Sempre escollim sense alternativa entre assentir el que els nostres ulls veuen o mirar cap endins i creure en la il·lusió.

Obre els ulls, aguditza l’oïda, respira i digues: què veus? El món que descrius és nou, el vas creant amb cada paraula, sorgeix de la teva inspiració, de les teves percepcions, pren forma i existeix sobtadament al ser pronunciat. Tot allò que oblidis, qualsevol cosa que ometis, mai serà, mai haurà existit per qui t’estigui escoltant. Crees el món amb la paraula i el gest, ets, és cert, un altre minúscul engranatge en l’infinit motor de l’univers però tan important com qualsevol altre en el complicat mecanisme del temps i l’espai. Parles amb gent, estableixes relacions, trepitges el terra, sacseges, cremes i erosiones, construeixes refugis, t’alimentes d’animals i vegetals morts, ets manipulat pel teu entorn, el temps va deixant en tu ferides, però mentre respires, tant com et dura l’alè, transformes el teu entorn i pel teu entorn ets transformat. No hi ha escapatòria a aquest cercle, només la mort pot segellar la teva influència i moltes vegades, a pesar d’haver mort, pots seguir influint.
Tanmateix, si ets sincer, reconeixeràs moltes vegades que allò que abans havies descrit d’una manera, ara ho veus diferent. El temps anirà transformant la teva percepció de l’entorn, el mateix entorn canviarà amb el temps. No hi ha res estàtic, tot es mou. Dins i fora de tu, entra i surt. Pels teus ulls, per la teva oïda i travessant els teus llavis, tot es mou i tu formes part de tot.
Per aquest motiu, ordre és il·lusió. Habita a les nostres ments, només en elles és capaç de romandre estàtic. S’enfronta a cada instant amb la realitat, en una lluita sense treva, on permanentment mor. Tots creem l’ordre, l’ordre és inherent a nosaltres i canvia amb nosaltres, es transforma de la mateixa manera que la resta de les coses, està totalment esclavitzat per la necessitat i el desig, per la vida i la mort, per l’espai i el temps. Tot allò que fem i diem, tot allò que no fem i el que no diem; no hi ha res que estigui fora de l’ordre. És la il·lusió que han creat les nostres percepcions i la nostra experiència i, mentre estem vius, està subjecte al canvi.
Qualsevol ordre de les coses habita tan sols en el nostre cervell. Allà és qüestionat constantment per les nostres percepcions, obrint preguntes, proposant interrogants, burlant-se de la nostra arrogància. La realitat s’enfronta a nosaltres com la llum d’un matí que ve a desvetllar-nos inoportunament. Sacseja amb cada segon dels nostres rellotges aquesta imatge dèbil i ridícula que nosaltres pretenem erigir com a real. Sempre escollim sense alternativa entre assentir el que els nostres ulls veuen o mirar cap endins i creure en la il·lusió.
Ni les bèsties ni la flora que habiten el planeta, ni les pedres, ni tan sols la llum, escapen de la roda demolidora d’aquesta transformació constant que és la vida. Lluita a tot arreu, omplint de la seva incontenible catàstrofe el buit, estenent totes les seves manifestacions. Nosaltres, els ésser humans, no som ni millors ni pitjors. No hi ha ètica a la naturalesa, ni morals, ni més llei que l’atzar i la predisposició. Per què obstinar-se a creure en un principi rotund, per què albergar l’estúpida esperança de traspassar algun dia aquest final concret rere el qual somniem descansar plàcidament? Totes les situacions ens sol·liciten mentre no ens falla la respiració, tot reclama tossudament la nostra atenció. La realitat ens exigeix. Estem inscrits sense elecció entre els escollits per la vida: Per això disposem de cervell, almenys en principi, per adaptar-nos, per transformar l’entorn i oferir millors condicions als qui arribin seguint els nostres passos. Podem pretendre aixecar imperis eterns, encara que això comporti que siguin il·lusions, o adaptar-nos a la realitat i assumir-la en veu alta i sense por. La mà de l’home no pot abastar l’univers. Allò que l’home crea està condemnat per la naturalesa. De la mateixa manera que la vegetació cobreix avui les runes de les obres dels nostres avantpassats, demà els nostres successors hauran de netejar d’éssers vius l’entrada al coneixement dels nostres morts. Però sempre, al final, la vida vencerà.


Capítol Següent

Referències

Direcció per a referències

1. [...] Capítol Següent Comentaris (0) - Referències (0) Referències Direcció per a referències Comentaris Nombre Correo Electrónico URL Tu comentario Recordar da [...]

   Referència de Estenent el Desastre hace 2 años y 34 meses

Comentaris

Nombre

Correo Electrónico

URL

Tu comentario

Recordar datos