http://desastre.bitacoras.com Associació Cultural Octubre Col·lectiu Artístic Estenent el Desastre es 2005-08-23T10:50:28Z hourly 1 2000-01-01T12:00+00:00 http://desastre.bitacoras.com/archivos/2005/08/22/1_cecs_sords_i_muts 2005-08-22T17:27:14Z Estenent el Desastre Manifestem el Desastre Vivim en un món ple de fantasmes i davant d’ells estem cecs, sords i muts.
Cecs perquè no veiem al nostre voltant més que fragments d’una realitat que se’ns escapa, perquè els reflexos artificials dels nostres artefactes ens impedeixen veure la veritable faç d’allò que ens envolta. Sords perquè no distingim la veritat de la mentida, ni el consell de l’engany, ni l’enganyador de l’enganyat. Muts perquè les nostres paraules mai arriben a ser escoltades, perquè cap veu sobrepassa l’ensordidora remor de les màquines.

Cecs, sords i muts perquè no sabem. El nostre pensament no aconsegueix abastar ni un insignificant tros de la totalitat del món, només intuïm que, per a nosaltres, mai s’acaba. Cecs, sords i muts som vulnerables als fantasmes, com conills de presa vivim amagats als nostres caus, invocant a déus i talismans, conjurant els herois salvadors per a que acabin d’una vegada per totes amb la nostra ceguesa, amb la nostra sordesa y amb la nostra mudesa.
Cecs, sords i muts, preferim pensar que el món és com ha de ser, que no podem fer res per ell sense ulls, sense orelles i sense llengua. Mai ens plantegem què podem fer nosaltres per veure, per sentir, per parlar; senzillament, seguim esperant que baixi del cel una resposta que en alliberi. No som escrupulosos en el moment d’escollir a qui resar, a qui votar, a quin metge acudir per a que ens curi, ens limitem a seguir els seus sermons, els seus mítings i les seves receptes.
Tanmateix, no n’hi ha prou amb tenir ulls per a veure, no n’hi prou amb tenir orelles per a sentir, ni amb tenir boca per a parlar. S’ha de saber mirar, saber escoltar i saber preguntar. Només el coneixement permet desemmascarar els fantasmes, descobrir les seves veus i riure’s d’ells.
Aquí no es faran sermons, ni mítings, ni es donaran receptes magistrals; ens conformarem amb el modest propòsit d’obrir una mica més els ulls, d’aguditzar una mica més les orelles, d’alçar una mica més la veu.


Capítol Següent]]> http://desastre.bitacoras.com/archivos/2005/08/22/1_1_el_fantasma_de_la_fraternitat 2005-08-22T17:23:29Z Estenent el Desastre Manifestem el Desastre “Els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i consciència, i els és necessaris mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat”.

Article I de la Declaració Universal dels Drets de l’Home

L’ésser humà és un animal social. Això significa que per a sobreviure en el nostre medi sol·licitem l’ajuda dels altres humans, que la nostra força resideix en el treball en grup, que, com les abelles o les formigues, sempre ens organitzem en equips per adaptar-nos a la realitat diària. D’aquesta manera, cada un de nosaltres té la convicció de formar part d’un o varis grups més amplis, amb qui comparteix l’interès de seguir vivint el més còmodament possible. De la mateixa manera que les formigues, els humans sovint lluiten entre ells pel pa, l’aigua i la terra, amb la consciència de que cada un dels dos grups rivals té interessos contraris que no són conciliables. No obstant, els humans no som formigues. Al llarg de la nostra història, hem pres consciència d’un fet, una cosa que els nostres més il·lustres savis sempre exalcen com el veritable tret de la humanitat: la capacitat de poder reconèixer-nos en l’enemic, la consciència de ser tots nosaltres un mateix grup, una mateixa espècie, amb uns mateixos interessos.
Antigament, els humans, dispersos pel planeta, vivien en grups aïllats i es desconeixien mútuament; avui, són molts els qui tenen la possibilitat de comprovar amb ulls propis la vertadera dimensió de la nostra espècie i la diversitat de cultures que la conformen. Antigament, els humans tenien pocs recursos als seu voltant i el medi hostil en el que vivien els sotjava constantment; avui, en canvi, els avenços de la ciència i la tecnologia s’han estès fins a límits inimaginables i la força salvatge del planeta ha deixat de ser el nostre més ferotge enemic. Antigament, els humans no tenien notícia del que succeïa més enllà de les fronteres de la seva mirada, tot el què en sabien eren breus i distorsionades paraules; avui, tanmateix, en un mateix lloc arriben notícies de tot el món i arriben en forma d’imatges.
Durant els últims 300 anys el món ha sofert transformacions gegantesques que s’han manifestat en tots els àmbits de la vida: econòmic, social, cultural, polític, territorial, familiar, psicològic o filosòfic. La Revolució Industrial o qualsevol de les dues Guerres Mundials ocupen en un llibre d’història tantes pàgines com tota l’Edat Antiga. Descobriments com l’electricitat, la ràdio o l’estructura de l’àtom han transformat dràsticament les relacions entre les persones, han repercutit en els seu hàbits diaris amb una força comparable a la del descobriment del foc. Els pobles s’han organitzat en estats, noves fronteres han estat fixades, nous pobles han nascut i molts d’altres han sucumbit a aquesta transformació. Per sobre dels pobles, una Societat de Nacions ha sigut edificada per a garantir la fraternitat. Per sobre de les lleis, els Drets Humans han penetrat en totes les consciències. Una nova concepció del món ha anat prenent forma en el nostre interior, una nova utopia ha assenyalat el nostre horitzó. Hem aixecat la fraternitat entre els homes com un estendard. De la mà de la ciència, els éssers humans hem abandonat les tenebres i, com a conseqüència, hem perdut la por als fantasmes de la naturalesa, erigint-nos com a supervivents en totes les catàstrofes. La llum de la raó, el bon encert de les decisions sàvies ha aportat a les nostres vides un sentit que fins ara només intuíem. Quan l’ésser humà s’ha allunyat de la superstició i del prejudici, quan inquisitivament s’ha apropat a la realitat amb l’única finalitat de comprendre-la, quan s’ha esforçat amb insistència i mètode per superar els obstacles que la seva ignorància li imposava, ha encertat en arrancar al món una solució per a seguir existint.


Capaços d’habitar a qualsevol punt del planeta, capaços de moure’s en medis per els quals la naturalesa no els havia preparat, capaços de superar barreres naturals i obstacles físics, capaços de comprendre i projectar, capaços d’analitzar i predir, els éssers humans no són, tanmateix, capaços de portar a la pràctica la seva major aspiració, el seu anhelat i proclamat afany de fraternitat. Avui, encara com ahir, igual que les formigues, els homes segueixen matant i morint pel pa i l’aigua, pel domini de les millors terres. Segueixen aprofundint en les diferències que els separen, segueixen vivint en peu de guerra, a l’aguait de l’enemic, cobdiciant la seva riquesa i envejant les seves conquestes, com a l’alba de la història, convivint amb la mort i la massacre, inclinats a l’ira i a la destrucció, preparats sempre per a la batalla. Els éssers humans s’han convertit en els seus pitjors enemics. Tot el coneixement acumulat durant segles d’esforç per sortir de les tenebres, tota la disciplinada tasca de la investigació i de la raó, tots aquells valors que alguna vegada van donar lloc al somni humà de la fraternitat, s’han girat perillosament en contra seu, per convertir en un malson tràgic la realitat. La fraternitat, llustrada durant diversos segles a les millors universitats i als pomposos parlaments, s’ha allunyat cada vegada més de la monstruosa realitat de les guerres entre els homes, on la mort ha arribat a nivells industrials.
Què és avui la fraternitat sinó un fantasma dels nostres somnis perduts, un espectre de les nostres utopies no conquistades, una miraculosa medicina jamai aplicada? Els homes són addictes a la guerra encara que en els seus caps ressona sempre el remordiment. Quan gaudeixen de la pau efímera s’agafen a ella inconscientment i s’abandonen. Molts diuen: “Vull la Pau”; per això ignoren la guerra que sacseja els seus veïns, prefereixen ser cecs. Molts diuen: “Parlem fraternalment”; però no ho diuen aquells que estan al camp de batalla, naturalment. La guerra és una realitat, la fraternitat, invocada com a una deessa, és un vulgar espectre de l’horitzó.
També n’hi ha d’altres, incrèduls herètics de la vella religió, que conviuen amb la contradicció de no creure en fantasmes i, tanmateix, lluiten contra ells. A les palpentes combaten el fals enemic, encegats per una cortina de fum que els impedeix veure-hi. No obstant, no s’ha d’abandonar l’esperança de que, darrera de la boira, hi hagi un adversari al qual mirar fredament als ulls.


Capítol Següent]]> http://desastre.bitacoras.com/archivos/2005/08/22/1_2_el_fantasma_de_la_igualtat 2005-08-22T17:20:57Z Estenent el Desastre Manifestem el Desastre “Qualsevol persona pot prevaler-se de tots els drets i llibertat que aquesta Declaració proclama, sense distinció de raça, de color, de sexe, de llengua, de religió, d’opinió política o d’una altra tipus, d’origen nacional o social, de fortuna, de naixement o de qualsevol altre tipus”

Article II de la Declaració Universal dels Drets de l’Home

No obstant, en el planeta Terra, a principis del tercer mil·leni de la nostra era, 1500 milions de persones no tenen accés a aigua potable. Potser hi hagi qui es consoli pensant que no són humans i així justifiqui el fet que després de dos segles de Declaració universal dels Drets de l’home això estigui succeint. Però no és així, resulta obvi però s’ha de tornar a dir, són homes i dones. Cap d’ells pot beneficiar-se dels Drets que aquesta Declaració proclama. Tampoc molts altres milers de persones que sí tenen accés a aigua potable es mereixen ser explotats durant 20 hores diàries per un salari miserable. 841 milions de persones en el món pateixen desnutrició greu segons l’Organització Mundial de la Salut. De vegades es diu frívolament que cada segon mor un nen de fam i segurament s’aproxima a la realitat. Tots ells són terriblement desposseïts dels Drets que aquesta Declaració proclama.
Els seus Drets els hi són sistemàticament arrabassats per raó de color, de sexe, de llengua, de religió, d’opinió política o d’una altra classe, d’origen nacional o social. També es diu molt habitualment que els que manen són els homes blancs, angloparlants, jueus o cristians, rics i de dretes i això s’aproxima molt més a la realitat que la Declaració Universal del Drets de l’Home. La qüestió és que 225 persones posseeixen fortunes valorades en un bilió de Dòlars americans. Aquesta quantitat és la mateixa que ingressen en el seu conjunt tres mil milions de persones. Dir això equival a dir que 225 persones són propietàries del 47% de tota la riquesa del món. La majoria d’elles s’ajusten al model popularment descrit més amunt.
Potser els qui creuen en la Declaració Universal del Drets de l’Home confien en que aquests 225 individus, siguin qui siguin, ajudin a pal·liar la situació. És a ells a qui deuen referir-se els diaris quan parlen del Mercat, aquest ens indecís i inesperat, personatge de faula que diuen que regeix l’ordre del món. El mercat, tal i com el pinten, té solucions per tot: és capaç d’acabar amb tots els problemes, és capaç de trobar totes les respostes, és infinitament ric i bondadós. A cop de talonari corregeix la misèria: als qui tenen gana porta el crèdit i l’interès. Tanmateix, segons càlculs de la OMS n’hi hauria prou amb 20.000 milions de Dòlars per acabar amb la escassetat d’aigua de tots els pobles. Què significa aquesta ridícula suma per ells, què significa per aquesta Comunitat Internacional que fou capaç de reunir 57.000 milions de Dòlars per pal·liar la crisi financera de Corea del Sud? Per què aquest Mercat al qual adoren els fidels amb devoció consumista, sent tan poderós, no és capaç d’arribar a tants milers de necessitats disposats a donar tant per tan poc?
Aquestes són les dades de la mort. Famílies i pobles han passat a formar part de les estadístiques més escabroses. Les seves vides són pesades a les balances borsàries. Com un déu traïdor, allà a on penetra el Mercat augmenten les injustícies entre el homes. Els rics són cada dia més rics, els pobres es converteixen en miserables. En realitat, els seus miracles són focs artificials, les seves promeses de portar els homes al paradís es converteixen en un perillós camí cap a l’infern. En nom de la riquesa s’arrabassen les terres del camperols i els ramats dels ramaders. En nom del Mercat són venudes les dones i els nens com plantacions i bestiar. En nom de la igualtat, homes i dones treballen com a bèsties, mentre altres s’enriqueixen fins el deliri.
Aquests déus que invoquem a la Declaració Universal del Drets de l’Home quan diem “Fraternitat” o “Igualtat”, aquests fantasmes que cridem són vagues i vacil·lants com la boira. A cada lloc els coneixen per un nom diferent. Ningú els ha vist mai. Però malgrat tot, tothom els pressent com a fantasmes. Com Cavalls de Troia els deixem entrar a les nostres ànimes, dipositem en ells fe i devoció, obeïm submisos esperant les seves promeses, fins que, mentre dormim, quan ja hem deixat de ser productius, ens elimina amb el tall gelat del menyspreu i de l’oblit.
Cecs i sords deambulem pels carrers de les nostres ciutats: esquivem amb els ulls la misèria que ens envolta i ens asfixia. Girem el rostre davant dels mendicants, dissimulem i tossim davant l’explotació i la tortura, ens enganyem com si no anés amb nosaltres i no ens ennueguem amb el menjar quan parlem de la desgràcia dels altres. Ens agrada pensar que el món és una gran fraternitat d’homes lliures i iguals, per a tota la resta, ens referim al mèrit de cadascú i a la seva imprevisible sort.
D’aquesta manera, sense adonar-nos-en, anem assumint el paper que han escrit per a nosaltres en aquesta immensa farsa.


Capítol Següent]]> http://desastre.bitacoras.com/archivos/2005/08/22/1_3_el_fantasma_de_la_llibertat 2005-08-22T17:19:01Z Estenent el Desastre Manifestem el Desastre “Cap persona està sotmesa a esclavitud o servitud; l’esclavitud i el seu tràfic estan prohibits en totes les seves formes”

Article IV de la Declaració Universal dels Drets de l’Home

Ningú no dubta que els defensors de la Declaració Universal dels Drets de l’Home la contemplen com una mera declaració d’objectius. Però a ells els diem que no val a viure d’esquena a la realitat, que no volem ser cecs i sords, que no ens valen els seus tan nobles objectius. Aviat tindrem 300 anys de Declaració Universal dels Drets de l’Home i encara no hem sigut capaços de solucionar els nostres conflictes fraternalment, d’estendre la igualtat ni tan sols en aquells països més rics i pròspers. Al contrari: els exèrcits no paren d’armar-se per la guerra, cada dia són més els desposseïts de les seves fonts de subsistència, abocats a la misèria. Estem començant a veure, no ens fa por escoltar, volem saber la veritat.
És llavors, quan els defensors de la Declaració Universal dels Drets de l’Home, exalcen el seu més gran estendard. “Llibertat”, criden, “almenys tenim Llibertat”.
La més gran de les mentides que els homes creuen és la Llibertat. La llibertat no s’adquireix, no es gaudeix de llibertat, la llibertat s’exerceix.
Però, què és la Llibertat?
Una definició habitual de “llibertat” pot trobar-se a qualsevol diccionari: la contempla com “l’estat o condició de qui és lliure, de qui no està subjecte a un poder estrany, a una autoritat arbitrària, de qui no està constret per una obligació, un deure, una disciplina, una condició onerosa, etc.” A ningú no li és necessari cursar Dret per comprendre que en aquesta definició no encaixen la major part dels homes, que tots estem subjectes a poders estranys, estats, institucions, concepcions morals, cultures, condicions econòmiques i socials; que totes les autoritats poden ser arbitràries perquè són convencions entre els homes, que a tots i cada un dels humans ens circumscriuen deures, obligacions i disciplines. Els que comparteixen aquesta definició, de la mateixa manera que aquells que comparteixen la Declaració Universal dels Drets de l’Home, confonen els seus desitjos amb la realitat. Llibertat no significa poder sobre tot.
Existeixen les lleis. Les lleis determinen la llibertat dels individus. Això és el que significa la segona part d’aquesta definició habitual de llibertat, que la contempla com “estat dels ciutadans els drets i privilegis dels quals estan protegits per una comunitat civil organitzada (llibertat civil), dels ciutadans que participen de la vida pública exercint un control sobre llur govern (llibertat política), dels ciutadans que són lliures en tot allò que la llei no prohibeix (llibertat individual)”. És a dir, existeix la llibertat d’expressió, la llibertat d’associació, la llibertat de pensament, etc. però en tots els casos entenem la llibertat com un concepte abstracte, en oposició a un element concret: la prohibició.
Així doncs, la nostra llibertat, és només una concessió fins on comencen les lleis? Fins a quin punt som lliures de canviar-les? No són aquestes llibertats similars als drets proclamats a la Declaració Universal dels Drets de l’Home: fantasmagòrics espectres, indeterminades ficcions dels nostres desitjos? És per això que en nom de la llibertat s’aixequen els murs i s’omplen les presons? Com pot succeir que en nom de la Llibertat d’Opinió s’il·legalitzin els partits, que en nom de la llibertat d’Expressió es tanquin els diaris?
Som lliures, ¿lliures per a què?
Som lliures per viure, lliures per treballar, lliures per consumir i morir. La nostra llibertat envasada es pot comprar i vendre, ridículament s’anuncia en cartells lluminosos, en boca de tots es converteix en una fugaç papallona que ningú atrapa. No significa res.
A aquells que menteixen amb evidència els hi preguntarem més tard quin és el seu interès, ens conformem ara amb arrancar la veritat als fantasmes: no són esclaus els homes i dones, avui al igual que ahir, demà al igual com avui, aferrats als seus treballs per sobreviure, esclaus d’aquests fantasmes als que adoren i pels que són traïcionats, esclaus de la seva il·lusió d’Igualtat, de Llibertat, de Fraternitat? No són esclaus els qui viuen les seves vides sense horitzons, els qui mai prenen decisions, els qui submisament assumeixen la seva inferioritat davant altres homes i obeeixen als seus capricis i respecten els seus privilegis?
Hem mirat i escoltat els fantasmes de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. No els hem vist. Al seu lloc, hem trobat els fills de la guerra, de la misèria i de l’esclavitud. Escoltem amb atenció la Democràcia, el Mercat i la lliure premsa, però només aconseguim sentir la disconformitat dels pobles, els gemecs dels afamats i una mateixa mentida repetida fins a la sacietat.
Els fantasmes no existeixen. Només els covards creuen en ells i els hi tenen por. Només aquells que no confien en sí mateixos necessiten de talismans que els hi portin sort. Quan els homes adoren les seves pròpies paraules, aquestes perden el sentit.
Hem encarat els nostres tres fantasmes. Al seu lloc, hem trobat els tres principis de la realitat.


Capítol Següent]]> http://desastre.bitacoras.com/archivos/2005/08/22/1_4_el_principi_de_seguretat 2005-08-22T16:54:05Z Estenent el Desastre Manifestem el Desastre “Tots els individus tenen dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de les seves persones”.

Article III de la Declaració Universal dels Drets de l’Home

Tot individu delega la responsabilitat de la seva seguretat al grup del que forma part.
Això significa que renuncia a valer-se per sí mateix, a defensar-se a sí mateix davant de possibles agressions. L’observació d’aquest principi comporta la conseqüent dependència de l’individu enfront el grup i una sèrie d’obligacions com prestar un servei a la comunitat o interpretar una amenaça al grup o a algun membre del grup com una amenaça a la seva pròpia seguretat.
Tanmateix, no ens aturem aquí. L’observació d’aquest principi inconscient té conseqüències molt més greus. Els éssers humans es tornen cecs. De la mateixa manera que deleguen la responsabilitat de la seva seguretat, deleguen al grup la major part de les seves responsabilitats. Deleguen la gestió de les pròpies vides, la presa de les decisions i la seva concepció del món. Deleguen la gestió de les seves riqueses, la gestió de la seva força i capacitat pel treball, deleguen la gestió del seu oci i dels seus hàbits, deleguen la interpretació d’allò que els envolta.
Sense adonar-se’n, els individus renuncien a pensar per sí mateixos. La seva consciència es dilueix en la del grup, els seus pensaments s’inspiren en els pensaments dels altres, accepten les respostes dels altres a les seves preguntes. L’ordre pren forma en els seus cervells com un element inqüestionable, es torna un pilar inamovible. Trien amics i enemics segons les preferències del grup. Confonen fraternitat amb complicitat, coneixement amb superstició.
Els qui accepten aquest principi renuncien al seu propi criteri, renuncien, en el fons, a la seva pròpia seguretat. Allò que preval llavors és la seguretat de l’ordre, ells són engranatges sacrificables de la gran màquina del grup, òrgans prescindibles d’un cos molt més extens. Assumeixen el paper que els hi correspon des d’una resignació inconscient. La seva decisió els submergeix en les tenebres de la ignorància, aplaca l’impuls vital de les seves ments, produeix letargia en els seus sentits fins a convertir-los en cecs. Uns altres ulls els guien, unes altres ments pensen per ells.
Els qui accepten aquest principi accepten l’engany, viuen amb ell. Viuen aterrats a l’aguait constant dels fantasmes. Deleguen la seva seguretat al seu major enemic.


Capítol Següent]]> http://desastre.bitacoras.com/archivos/2005/08/22/1_5_el_principi_de_propietat 2005-08-22T16:50:30Z Estenent el Desastre Manifestem el Desastre “Tota persona, individualment i col·lectivament, té dret a la propietat. Ningú pot ser privat arbitràriament de la seva propietat”.

Article XVII de la Declaració Universal dels Drets de l’Home.

Tot individu accepta els privilegis adquirits pels altres individus i per les seves famílies dins el grup.
És aquest el principi de la desigualtat. La propietat és la causa de les desigualtats entre els éssers humans. Allò que és posseït per uns, no pot ser posseït per tota la resta. La propietat és la causa directa d’aquesta exclusió. Res més senzill que això. Però, en què es fonamenta aquesta propietat?
No hi ha millor definició possible que la realitzada un parell de segles abans per Proudhon: “La Propietat és un robatori”. Es fonamenta en la usurpació violenta i l’engany i es manifesta a través dels segles mitjançant el dret hereditari. Els qui la justifiquen prefereixen entendre-la com una estranya i cruel recompensa al mèrit de guerra. L’únic sentit per recolzar-la és el de formar part del reduït grup de propietaris o el d’aspirar a entrar en ell.
La propietat privada és un robatori al col·lectiu i com a tal mai pot ser beneficiós. És la principal causa de la divisió dels humans ja que els divideix entre propietaris i desposseïts. És el principi de tota divisió de la societat en categories o classes. És la base que cimenta les desigualtats entre els humans i promou la major part dels conflictes. A més destrueix els individus.
Els qui creuen en aquest principi es tornen sords. Aquesta creença els rosega la consciència i tornant-se obsessiva aconsegueix fer callar totes les queixes. L’obsessió per tenir els impedeix sentir. La propietat es converteix en el seu únic interès, allí on dipositen la seva atenció no és sinó perquè intueixen el fred tintinar de les monedes. Això els converteix en preses fàcils per als posseïdors: anhelant ser com ells se sotmeten a ells. Perquè confonen Llibertat amb riquesa, accepten ser esclaus a canvi de caritat i almoina. Quina importància té el nom que donem a aquesta relació, sigui d’amo a esclau o d’empresari a legalment assalariat, la relació del segon respecte el primer és de submissió. Les causes de la seva condemna són la seva falta de propietats.
Els qui no creuen en aquest principi també pateixen la mateixa sort. No hi ha res reservat pels desposseïts en aquest ordre, sinó el treball o la mort. La posició de pocs obliga violentament als altres a sotmetre’s o a revelar-se.
Revelar-se és començar a escoltar.

Capítol Següent]]> http://desastre.bitacoras.com/archivos/2005/08/22/1_6_principi_de_neutralitat 2005-08-22T16:48:51Z Estenent el Desastre Manifestem el Desastre “Tota persona té dret a llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret comporta la llibertat de canviar de religió o de convicció i la de manifestar-les individual i col·lectivament, en públic i en privat, mitjançant l’educació, la predicació, el culte i el compliment del ritual”.

Article XVIII de la Declaració Universal dels Drets de l’Home.

Tot individu és lliure fins on li permet l’ordre del grup al que pertany.
Aquest és el principi mitjançant el qual el ciutadà lliure es transforma en ciutadà neutral, apolític, acromàtic, ni àcid ni bàsic, dependent del grup, pertanyent a una classe mitja estereotipada a la que tendeix obligatòriament.
El principi garant de l’absència de crítica en el pensament humà, el principi que obra aquesta tercera operació en els nostres cervells, deixant-nos muts, és el principi de Neutralitat. La Neutralitat exalçada com a única garantia d’aquesta Llibertat tan vàcua que abans hem definit es converteix en una paràlisi que extirpa des de l’inici tota possibilitat de crítica a l’ordre establert.
La Llibertat de Pensament es converteix en la ment dels neutrals en el Pensament únic. La Llibertat d’Expressió és, en boca dels filòsofs de la Neutralitat, una vaga disquisició sobre el no res. La Llibertat d’Opinió es converteix per a la major part dels humans en un simple dret burocràtic en forma de formulari per omplir amb creus, a l’estil d’una inútil fulla de reclamacions.
Els qui accepten aquest principi no són neutrals. Prenen partit al costat de l’ordre, la seva actitud muda i parasitària legitima l’ordre de les coses. Els Neutrals són enemics de la Llibertat. La seva complicitat sempre està amb el privilegi i l’esclavitud, el seu silenci mai enfosqueix els fantasmes que tiranitzen els humans. Són llasts, absurdes i covardes víctimes de la ignorància i la por.
La força d’aquest principi es manifesta per tot arreu. Als homes els costa acceptar compromisos, se senten esclavitzats per les seves paraules. El compromís es descompromet, lluita per no ser assumit, per no diluir-se en el consum. Les idees se separen dels actes, les conviccions dels homes deixen de ser sòlides per a convertir-se en marees vacil·lants. Les paraules, a còpia de ser utilitzades des d’aquesta complicitat hipòcritament neutral, perden tot valor i són repetides mecànicament sense que ningú pari atenció en el seu significat.
Aquesta és la utopia que anomenarem Imperi: un ordre on els homes siguin fraternalment cecs, igualitàriament sords, lliurement neutrals, per tal que puguin ser dominats. Això és el que signifiquen la Fraternitat, la Igualtat i la Llibertat per tots aquells que les aclamen com a déus salvadors. Això és, al cap i a la fi, el que defensen els qui sempre tenen en boca la Declaració Universal del Drets de l’Home: Seguretat, Propietat i Neutralitat; Guerra, Misèria i Esclavitud.


Capítol Següent]]> http://desastre.bitacoras.com/archivos/2005/08/22/2_ordre_es_il_lusio 2005-08-22T16:47:11Z Estenent el Desastre Manifestem el Desastre La realitat s’enfronta a nosaltres com la llum d’un matí que ve a desvetllar-nos inoportunament. Sacseja amb cada segon dels nostres rellotges aquesta imatge dèbil i ridícula que nosaltres pretenem erigir com a real. Sempre escollim sense alternativa entre assentir el que els nostres ulls veuen o mirar cap endins i creure en la il·lusió.

Obre els ulls, aguditza l’oïda, respira i digues: què veus? El món que descrius és nou, el vas creant amb cada paraula, sorgeix de la teva inspiració, de les teves percepcions, pren forma i existeix sobtadament al ser pronunciat. Tot allò que oblidis, qualsevol cosa que ometis, mai serà, mai haurà existit per qui t’estigui escoltant. Crees el món amb la paraula i el gest, ets, és cert, un altre minúscul engranatge en l’infinit motor de l’univers però tan important com qualsevol altre en el complicat mecanisme del temps i l’espai. Parles amb gent, estableixes relacions, trepitges el terra, sacseges, cremes i erosiones, construeixes refugis, t’alimentes d’animals i vegetals morts, ets manipulat pel teu entorn, el temps va deixant en tu ferides, però mentre respires, tant com et dura l’alè, transformes el teu entorn i pel teu entorn ets transformat. No hi ha escapatòria a aquest cercle, només la mort pot segellar la teva influència i moltes vegades, a pesar d’haver mort, pots seguir influint.
Tanmateix, si ets sincer, reconeixeràs moltes vegades que allò que abans havies descrit d’una manera, ara ho veus diferent. El temps anirà transformant la teva percepció de l’entorn, el mateix entorn canviarà amb el temps. No hi ha res estàtic, tot es mou. Dins i fora de tu, entra i surt. Pels teus ulls, per la teva oïda i travessant els teus llavis, tot es mou i tu formes part de tot.
Per aquest motiu, ordre és il·lusió. Habita a les nostres ments, només en elles és capaç de romandre estàtic. S’enfronta a cada instant amb la realitat, en una lluita sense treva, on permanentment mor. Tots creem l’ordre, l’ordre és inherent a nosaltres i canvia amb nosaltres, es transforma de la mateixa manera que la resta de les coses, està totalment esclavitzat per la necessitat i el desig, per la vida i la mort, per l’espai i el temps. Tot allò que fem i diem, tot allò que no fem i el que no diem; no hi ha res que estigui fora de l’ordre. És la il·lusió que han creat les nostres percepcions i la nostra experiència i, mentre estem vius, està subjecte al canvi.
Qualsevol ordre de les coses habita tan sols en el nostre cervell. Allà és qüestionat constantment per les nostres percepcions, obrint preguntes, proposant interrogants, burlant-se de la nostra arrogància. La realitat s’enfronta a nosaltres com la llum d’un matí que ve a desvetllar-nos inoportunament. Sacseja amb cada segon dels nostres rellotges aquesta imatge dèbil i ridícula que nosaltres pretenem erigir com a real. Sempre escollim sense alternativa entre assentir el que els nostres ulls veuen o mirar cap endins i creure en la il·lusió.
Ni les bèsties ni la flora que habiten el planeta, ni les pedres, ni tan sols la llum, escapen de la roda demolidora d’aquesta transformació constant que és la vida. Lluita a tot arreu, omplint de la seva incontenible catàstrofe el buit, estenent totes les seves manifestacions. Nosaltres, els ésser humans, no som ni millors ni pitjors. No hi ha ètica a la naturalesa, ni morals, ni més llei que l’atzar i la predisposició. Per què obstinar-se a creure en un principi rotund, per què albergar l’estúpida esperança de traspassar algun dia aquest final concret rere el qual somniem descansar plàcidament? Totes les situacions ens sol·liciten mentre no ens falla la respiració, tot reclama tossudament la nostra atenció. La realitat ens exigeix. Estem inscrits sense elecció entre els escollits per la vida: Per això disposem de cervell, almenys en principi, per adaptar-nos, per transformar l’entorn i oferir millors condicions als qui arribin seguint els nostres passos. Podem pretendre aixecar imperis eterns, encara que això comporti que siguin il·lusions, o adaptar-nos a la realitat i assumir-la en veu alta i sense por. La mà de l’home no pot abastar l’univers. Allò que l’home crea està condemnat per la naturalesa. De la mateixa manera que la vegetació cobreix avui les runes de les obres dels nostres avantpassats, demà els nostres successors hauran de netejar d’éssers vius l’entrada al coneixement dels nostres morts. Però sempre, al final, la vida vencerà.


Capítol Següent]]> http://desastre.bitacoras.com/archivos/2005/08/22/2_1_consciencia_i_llibertat 2005-08-22T16:45:24Z Estenent el Desastre Manifestem el Desastre “El poble: I de quin treball viviu en la nostra societat?
La classe privilegiada: Nosaltres no hem nascut per treballar.
El poble: Com heu adquirit tantes riqueses?
La classe privilegiada: Tenint cura de governar-vos.
El poble: Què dieu? Nosaltres ens fatiguem, i vosaltres gaudiu? Nosaltres produïm, i vosaltres dissipeu! Les riqueses provenen de nosaltres, però vosaltres les absorbiu? I a això li dieu governar? (...)
La classe privilegiada: Poble! Us oblideu que els nostres avantpassats han conquerit aquest país, i que si el vostre origen ha obtingut la seva salvació va ser amb la condició de servir-nos?
El poble: Origen pur dels conquistadors!, manifesteu-nos la vostra genealogia, i llavors veurem si el que en un individu és robatori i rapinya, ve a ser virtut en una nació.”

Les Ruïnes de Palmira, Volney.



Hi va haver un temps en el que els éssers humans admiraven i temien el món que els envoltava. Vivien temorosament els perills de les forces de la naturalesa, com nens parlaven als fenòmens, als objectes inanimats i als éssers vius desproveïts de llenguatge. Invocaven la pluja però eren arrossegats pel riu, es disculpaven davant del bou i davant del xai sacrificat, adoraven el sol i la lluna, es consideraven fills de la mare terra. Les seves concepcions del món eren molt diferents a les nostres. No sabien que res sustentava el món, que no hi havia cap abisme al final de la terra plana, que res ordenava conscientment el destí de la vida. Però, tot i així, ja aleshores els éssers humans necessitaven formar-se una idea de l’ordre de les coses. Observaven el cel i la terra per a adonar-se dels cicles, se n’adonaven que existien certes lleis inamovibles i naturals el coneixement de les quals els permetia predir el futur i adaptar les seves respostes per millorar les seves condicions de vida. Cada nou descobriment, cada nova dada vinguda a ampliar el coneixement de la humanitat obligava a canviar la concepció de l’univers que tenien. Tanmateix, al llarg de la història, molts han sigut els homes que s’han oposat a aquests canvis, defenent a ultrança i sense raonaments vàlids les seves velles i incongruents imatges del món, imposant el seu “com ha de ser” al “com realment és”. No obstant, sempre al final s’ha imposat la realitat i el seu coneixement no només ha alliberat els homes de les seves idees equivocades, sinó que els ha permès ampliar els seus horitzons, imposar-se més efectivament sobre la mort i els perills.
L’ordre del món està subjecte a les necessitats d’una sèrie de “lleis naturals”. Què és aleshores la Llibertat? Un estat impossible d’independència d’aquestes lleis, una bombolla aïllant que ens agradaria que ens protegís de les inclemències del nostre medi? Aquest és el raonament dels nostres enemics, els neutrals. A la seva passivitat i a la seva superstició oposem la tasca activa de molts d’altres per analitzar i comprendre.
Oposada a aquesta definició de Llibertat que parteix del Principi de Neutralitat, antagònica a aquesta concepció que porta als éssers humans a renunciar a les seves percepcions, existeix una altra concepció el sentit de la qual es basa en la responsabilitat de la Llibertat, la definició de la qual ens implica violentament amb la realitat. Diu: “Llibertat és la facultat natural exclusiva de l’ésser humà d’obrar d’una manera o d’una altra o de no obrar, pel que és responsable dels seus propis actes”. Heus aquí la solució als nostre enigma: està a l’abast de la mà, en qualsevol bon diccionari.
No som lliures perquè ens mantinguem aliens a allò que passa al nostre voltant, sinó perquè ens hi impliquem, ho vulguem o no. No som lliures perquè no ens afectin les lleis de la naturalesa, sinó quan les coneixem i aquest coneixement ens permet planificar i aconseguir els nostres fins. No som lliures perquè existeixin unes lleis fixes que ens ho permetin, sinó perquè som conscients que les lleis són concepcions momentànies, directrius bàsiques que només serveixen mentre no siguin contradites per la realitat, que han de ser millorades per aconseguir els nostres objectius. No som lliures per tenir drets sinó per exercir-los.
No tenim Llibertat d’Opinió perquè tinguem el dret a opinar, sinó quan exercim la nostra opinió. No tenim Llibertat d’Expressió perquè la llei així ho dictamini, sinó perquè ens expressem, malgrat les lleis. No tenim Llibertat d’Associació pel fet d’haver nascut en una Democràcia, sinó perquè ens associem malgrat la tirania individualista de la divisió.
Ser lliure no és una gràcia o un regal capriciós del cel, és una responsabilitat inherent al fet d’estar vius: ens responsabilitza de totes les nostres decisions, ens fa amos de les conseqüències dels nostres actes. Llibertat és, per tant, relativa al coneixement de les lleis que mouen el món, relativa a la seva transformació constant. La llibertat consisteix en el domini de nosaltres mateixos i de la naturalesa exterior i es basa únicament i exclusiva en el coneixement.
Alguna cosa hauria de succeir a les nostres ments perquè despertéssim, una rebel·lió sobtada hauria d’esdevenir-se en els nostres cervells per a que, d’una vegada per totes, obríssim els ulls a l’enlluernador poder que emana de nosaltres. És necessari per sobreviure. Hem de comprendre que quan els éssers humans prenen els carrer i protesten no ho fan demanant Llibertat, sinó exercint-la. Hem d’entendre que quan l’esclau lluita contra l’amo arriscant la seva vida no ho fa perquè vulgui ser lliure sinó perquè ho és. És lliure perquè ha pres consciència, perquè ha après, perquè ha analitzat i comprès el seu entorn i s’ha format una imatge de la justícia que no es correspon amb la que el seu ordre proclama. L’esclau és lliure només per qüestionar la seva condició, pel sol fet de criticar el seu patró. Exercir la seva opinió, parlant en veu alta, exercir els seus drets escoltant i mirant, això el fa lliure. El veritable esclau és el neutral, l’ignorant, l’il·lús, el confiat, el cec, el sord, el mut. L’ésser humà lliure exerceix conscientment les seves percepcions, mira, escolta i parla, aprèn dels seus errors i sempre aconsegueix superar l’obstacle. Per a l’home lliure, la llibertat és un horitzó que sempre persegueix però que mai aconsegueix, que sempre s’exerceix però mai és suficient. L’home lliure res espera de les concessions sinó del seu esforç, res roman per sempre en el seu esperit sinó la seva permanent recerca. Per a l’home lliure no hi ha un ordre permanent que hagi de ser respectat, sinó una gran realitat en permanent transformació a la que ell està convidat a participar.


Capítol Següent]]> http://desastre.bitacoras.com/archivos/2005/08/22/2_2_progres_i_justicia 2005-08-22T16:43:09Z Estenent el Desastre Manifestem el Desastre “Esteu horroritzats perquè volem abolir la propietat privada. Tanmateix, en la nostra societat, la propietat ja ha sigut abolida per a les nou dècimes parts dels seus membres: precisament, existeix per a vosaltres perquè no existeix per aquestes nou dècimes parts. En conseqüència, ens retraieu voler abolir una forma de propietat que només pot existir amb la condició de que la immensa majoria sigui necessàriament privada de qualsevol propietat. En una paraula, ens acuseu de voler abolir la vostra propietat. I en realitat és això exactament el que volem”

Manifest Comunista, Karl Marx i Friedrich Engels.

Perquè som lliures, veiem i escoltem sense prejudicis. Així és com la humanitat progressa, contrastant les seves concepcions momentànies amb la realitat dels fets, destruint constantment, incessantment, la seva concepció de les lleis naturals davant l’evidència de cada fet contrastat: heus aquí el fonament de tota ciència i de tot progrés. Perquè existeix un progrés, perquè existeix un moviment constant, és innegable la seva manifestació omnipotent a tots els nivells. Existeix un progrés, encara que no té res a veure amb les nostres idees conjunturals sobre el què és el Bé o el què és el Mal. Ja que existeix un progrés, precisament per això, també progressa la nostra concepció de la bondat i la maldat. Aquesta evolució no va del mal al bé, ni viceversa, no es desenvolupa des de la imperfecció irregular fins la perfecció esfèrica i rotunda, és en tot moment bondadosa i malvada, perfecta i única en totes les seves parts. Aquesta evolució es desenvolupa simplement cap endavant, a través del temps, es manifesta cíclicament però cada vegada de diferent manera.
Fa ja temps que l’evidència dels fets va fer allotjar a la consciència de molts éssers humans el saber que no existien els déus, que no hi havia un paradís esperant les nostres bones accions, que no existia un infern on serien castigats els nostres pecats. El Paradís i l’Infern són aquí a la terra. La nostra recompensa habita en els nostres actes, Déu és una imatge de nosaltres. Aquesta nova imatge del món va portar llum a la humanitat, una llum enlluernadora que es va imposar sobre l’antiga tirania de la superstició ignorant, que allà on va arribar, va destruir els fonaments de la rigidesa eclesiàstica per imposar la contínua recerca i el continu canvi. La revolució que va suposar la concepció científica moderna de l’univers, definida per la seva idea materialista i dialèctica del coneixement, es va deixar notar en tots els àmbits de la vida. L’antiga concepció religiosa, idealista i mecànica, es va convertir en una llosa a remolc de les evidències que destapaven aquells que es desfeien de la molesta creença en un ordre preestablert. No obstant, ara, la major part d’aquestes consciències ha caigut a l’ombra dels fantasmes. La ciència i la raó, les ments més brillants, les descobertes més reveladores han quedat en mans de la cobdícia i el privilegi. L’esperança del progrés s’ha vist truncada per la resistència de pesats pilars axiomàtics, d’absurds requisits, de terribles prejudicis que han lligat de mans les seves facultats.
La manera de concebre la justícia es basava en la igualtat, partia de la necessitat de reconèixer el nostre mutu interès com a espècie. El progrés havia de ser l’eina per aconseguir l’horitzó d’un planeta on tots els éssers tinguessin al seu abast els mitjans més bàsics per subsistir dignament. La tecnologia podia posar a l’abast de tots el pa i l’aigua i hauria deixat de ser necessari lluitar per ells i per la terra. Els éssers humans podrien dedicar-se a desenvolupar plenament les seves facultats, a transformar el seu entorn en benefici de tota la resta d’espècies que habiten el planeta. Trobarien d’aquesta manera un estat d’harmonia mai imaginada en les seves aspiracions. Era necessari que la raó vencés la ignorància, que tots col·laboressin en aquest progrés, en aquesta transformació cap endavant. Quantes més ments poguessin sumar-se a la causa de la investigació i del desenvolupament, quantes més ments pensants treballessin unides en l’evolució incessant de la nostra concepció del món, més ràpid, segur i ferm seria el nostre avenç interminable cap a la comprensió.
Què va succeir per a que els nostres horitzons es convertissin en espectres de somnis als que havíem renunciat? Què va fer que el nostre esforç, que la nostra ciència mostrés la incapacitat per estendre la igualtat, per fer arribar a tots i cadascun dels homes els beneficis adquirits per la llum de la raó.
Simplement, planerament, el que va passar és que prevalgueren els privilegis, que van predominar els requisits, que sobrevisqueren els nostres principis de Seguretat, de Propietat, de Neutralitat. El que va succeir és que aquells que van accedir al saber, ho van ocultar als ulls dels altres, ho van utilitzar en benefici seu, ho van posar al servei del millor postor o van ser traïcionats per la seva ingenuïtat i per la seva bona fe, per la seva falta de rigor i el seu desinterès. El que va esdevenir-se és que el nou coneixement va ser manipulat pels privilegis, que la nova concepció va haver d’adaptar-se als requisits de la propietat privada. El que va passar encara s’esdevé, a tot arreu es produeix la lluita, a tot arreu s’enfronten la Fraternitat amb la Seguretat, la Igualtat amb la Propietat, la Llibertat amb la Neutralitat.
A les nostres ments es lliura una batalla. És entre la Igualtat i la Propietat, entre compartir o posseir, entre ser o tenir. En cada un de nosaltres habita la responsabilitat de tots els altres. En tots els éssers humans resideix una petita part de responsabilitat respecte l’ordre, una fragmentada i minúscula però important aportació a la justícia entre nosaltres. Des del néixer fins al morir, som amos dels altres i per ells som tiranitzats. Però si realment la suma de totes les nostres consciències anhela la Fraternitat, vol partir de la Igualtat i manifestar-se en Llibertat, aleshores hem de renunciar a la Seguretat a favor de la responsabilitat, hem de renunciar a la Propietat per a compartir, hem de deixar de ser neutrals i actuar amb fermesa.

Capítol Següent]]> http://desastre.bitacoras.com/archivos/2005/08/22/2_3_la_utopia_es_el_imperi 2005-08-22T16:41:13Z Estenent el Desastre Manifestem el Desastre “Ni guerra entre pobles, ni pau entre classes”

Vladimir Illich Ulianov Lenin





Els ésser humans viuen en Guerra perquè viuen en la injustícia, perquè mantenen entre ells una absurda i supersticiosa creença en els sacerdots, perquè s’entesten en sostenir mitjançant l’esforç i el sacrifici de tots una elit de privilegiats. Els éssers humans són esclaus de les seves pròpies creacions. Pacientment han modelat les seves civilitzacions, les han erigit gràcies a l’esforç i l’obstinació. Però des del principi han conviscut amb els propis fantasmes de la seva obra, tot el que en un moment han creat per millorar les seves vides ha resultat després un seriós impediment al que han hagut de renunciar per seguir existint. Amb les ruïnes han erigit sempre el present per assegurar-se un futur. Aquest és l’únic cicle, l’única veritat constant: destruir per crear, crear per destruir. Cada pas fet cap a l’horitzó ens acosta a alguna cosa nova i també a un nou horitzó. La nostra única finalitat és comprendre, obrir la caixa màgica del coneixement, on sempre hi ha una altra caixa, més petita, on sempre ens sentim en una caixa més gran. Així descobrim la cèl·lula en els cossos, la molècula en la cèl·lula, l’àtom en la molècula, l’electró i el protó en l’àtom i cada nova concepció, cada nova imatge de l’univers que fixem en la nostra ment, és derruïda, esborrada, aniquilada per la nova realitat a la que ens enfrontem.
Tot coneixement és susceptible de noves interpretacions, a nous elements, a noves dades. Aquesta és la base de tot el que fins ara sabem amb certesa i aquest és l’únic principi inamovible que sustenta la consciència d’aquells que es consideren científics. Per això, si reconeixem que per conviure hem de dotar-nos d’una estructura, d’un repartiment de les tasques, d’un ordre, un sistema o com es vulgui anomenar, i que aquest ordre ha de basar-se en la nostra facultat d’escollir entre les diferents possibilitats, en la capacitat d’aplicar la nostra raó en benefici mutu, aleshores ineludiblement hem de reconèixer que tot ordre, tota il·lusió creada a les nostres ments sobre la vertadera organització entre els éssers humans, sobre el que els és convenient o el que els resultarà perjudicial, serà sempre transitòria, temporal, passatgera.
Ordre és il·lusió. Tot canvia. La revolució és constant, imparable, sorgeix de nosaltres al prendre consciència, ens exigeix compromís i responsabilitat. Moltes vegades no la veiem, però invisible segueix el seu curs, es desenvolupa aliena a nosaltres, s’estén com un desastre, dinamitant els fonaments d’allò establert, contradient la veritat encallada en el passat, devorant com un àcid corrosiu la nostra il·lusió. Moltes vegades és silenciosa, es murmura davant la vigilància, s’encripta en codis secrets, traspassa els obstacles de l’ordre establert, abat la seva moral i les seves lleis des del secret silenciós. Moltes vegades no participem d’ella pensant que no té res a veure amb nosaltres, que és la revolució d’altres, la causa d’altres. Però, finalment, sempre arriba un dia en el que descobrim que no hi ha una altra causa, que la nostra causa és la mateixa de tots. Aleshores la rebel·lió comença a parlar en veu alta, comença a manifestar el seu caràcter obertament, traspassa les lleis i les morals que ja no serveixen, trencar els decadents tabús, posa en entredit els prejudicis obsolets i colpeja violentament l’ordre inútil fins destruir-lo.
Això que anomenem ordre no és a la llum de la història altra cosa que una metamorfosi delirant, una lluita dialèctica entre forces oposades, de la violenta mort de la qual neixen noves forces en lluita. Mai ha existit l’Imperi, mai ha existit el paradís, no hi ha cap ordre perfecte esperant al final de cap camí. La història de la humanitat és relat d’un desenvolupament imparable d’iniciatives contra el poder d’aquells que intenten edificar un Imperi segons el seu caprici, és relat d’una guerra oberta entre allò nou i allò vell.
La utopia és l’Imperi. Un ordre que romangui immutable per sempre, una piràmide de pedra on els que estan a dalt sempre estiguin a dalt, on el que estigui a baix segueixi sempre a baix. La utopia és l’Imperi dels fantasmes perquè els homes tenen ulls i orelles i poden distingir els espectres del veritable horitzó. La utopia és l’Imperi perquè els éssers humans tenen boca i poden assenyalar els errors, perquè més tard o més d’hora desperten sempre del seu somni per no sucumbir a l’eternitat de la mort, a l’estereotip d’un ordre que mai ha existit. La utopia és l’Imperi, on els ésser humans són cecs, sords i muts, esclaus de l’ordre que han inventat en la irrealitat de la seva fantasia per nens, resignats a la seva seguretat, la seva propietat i la seva neutralitat.

Capítol Següent]]> http://desastre.bitacoras.com/archivos/2005/08/22/2_4_la_decadencia_de_les_democracies 2005-08-22T16:39:04Z Estenent el Desastre Manifestem el Desastre “Pa i circ”

Neró

Igual que al 1789, nosaltres tornem a cridar Llibertat, Igualtat, Fraternitat. Però ara no ho fem des de la innocència, des de la ingenuïtat infantil del poble que en aquell moment començava a plantejar-se agafar les regnes del seu propi destí. Ara ho fem amb l’experiència de moltíssimes generacions d’homes i dones que durant 300 anys han estat lluitat amb l’objectiu d’aquests horitzons. Nosaltres no cridem aquests conceptes com a déus salvadors, no els agitem com estendards d’una realitat que no veiem, no els enarborem com a banderes d’una guerra per la Seguretat, la Propietat i la Neutralitat. Nosaltres els proposem de nou perquè hem aprofundit en el seu sentit, perquè ens hem enfrontat a ells sense prejudicis, perquè no creiem en els fantasmes sinó que afirmem els nostres sentits. Hem vist amb els nostres ulls la Guerra, alguns de nosaltres l’ha viscut, sabem que no hi ha fraternitat entre els homes. Hem escoltat atentament per conèixer i aprendre, per distingir la veritat de la mentida, l’enganyador de l’enganyat i hem entès que entre els homes no hi ha Igualtat perquè uns posseeixen i els altres no. Res no ens impedeix parlar perquè tenim llavis i cordes vocals, perquè hem après des de nens el poder de les paraules, perquè coneixem el llenguatge i som capaços d’explicar el que pensem.
És de tots el deure de qüestionar l’ordre, de criticar els seus errors, transformar i corregir els nostres actes. Tenim davant la gran tasca de tornar el sentit a les paraules, de recapacitar honestament sobre nosaltres mateixos, d’escollir a cada instant entre dues o més opcions. El nostre món no és just, per tant tenim l’obligació de buscar alternatives, el nostre únic objectiu és trobar-les.
Com hem d’organitzar-nos, com hem d’estructurar-nos per prendre aquelles decisions que ens afecten a tots, per gestionar la capacitat de tots els individus i pobles que conformen la humanitat? Senzillament, des d’una predisposició oberta a la realitat, des d’una sinceritat respecte ella que permeti formar-nos una idea clara de cada problema concret per ser capaços d’oferir la nostra millor resposta. Des d’una concepció que estipuli el continu canvi en les lleis, la moral i l’ordre, des de la convicció de que res és perfecte, que tot és millorable.
És cert que la Democràcia és, en abstracte millor que la tirania d’un sol individu o l’oligarquia d’uns pocs. Simplement perquè tenen en compte l’opinió i el matís de varis individus, perquè permet intervenir, en principi, a més persones en la presa de decisions. Però també és cert que són moltes les formes que pot prendre aquesta Democràcia abstracta. No és el mateix parlar de la Democràcia Esclavista de l’antiga Grècia, de la Democràcia Burgesa de l’Europa moderna o de la Democràcia Soviètica de la Rússia del segle XX. Totes poden ser anomenades Democràcies però hi ha diferències abismals entre elles. Però és cert també que emparant-se en aquest bonic nom els ciutadans han sigut relegats a la simple funció d’aprovar o reprovar a les eleccions els seus governants. És cert també que els complexos sistemes de representació del vot són dubtosament representatius. És cert que en la majoria dels casos les Democràcies estan en mans dels grups financers que venen els seus candidats en ofertes de llançament per, una vegada en el poder, dictar-los de cap a peus els punts i les comes de les polítiques que han d’aplicar. És innegable que no hi ha hagut mai en la història una Democràcia realment democràtica i és dubtós que algun dia puguem aconseguir-la. Però és el nostre objectiu caminar cap a ella, mai vanagloriar-se d’haver-la assolit, sempre millorar-la, enriquir-la i exercitar-la. És la nostra obligació dotar constantment la Democràcia d’un sentit actiu, participant en tots els fronts en els que aquesta s’expressa, reivindicant participar en tots els àmbits de la societat.
Nosaltres, aquells que habitem en el balneari, tenim molta responsabilitat en aquesta qüestió. Acceptem com a Democràcia aquesta rutinària alternança bipartidista en el poder? Acceptem per Democràcia votar cada quatre anys i entregar amb això un xec en blanc a qui escollim amb la frivolitat d’introduir un paper en una urna? Acceptem per Democràcia el deixar fer, deixar passar, ser còmplices amb el nostre silenci, a canvi de certs privilegis consumistes i d’un lot envasat de sensacions virtuals? És això el que orgullosament pretenem exportar en nom de la civilització? No, no és això pel que van lluitar els nostres antecessors, no és aquesta Democràcia de la Multinacional i del discurs vacu, de l’espectacle i la posició passiva, la que defenem.
Les nostres Democràcies arriben al seu final, les trompetes de l’Apocalipsi ressonen per elles. L’Imperi s’organitza per exercir el seu domini, per aixafar les nostres reivindicacions, per eliminar amb la irracionalitat violenta de la seva repressió les nostres crítiques, els nostres dubtes sobre la legitimitat de la seva representació.
Si volem construir la realitat mitjançant la Democràcia hem de reciclar les alternatives, desenterrar totes aquelles experiències que han permès al llarg de la història que els homes dialoguin fraternalment al prendre les seves decisions. Hem d’aprofundir en les nostres consciències per trobar els medis que ens permetin avançar, donar el màxim de cadascú de nosaltres. Hem de fer un esforç per aconseguir la superació de les barreres culturals, per a que cada poble s’autodetermini lliurement i manifesti, segons la seva capacitat i tradició, la seva identitat i allò que vol aportar a la resta de pobles.
En la diferència de concepcions resideix tota la riquesa del diàleg, però en una diferència sincera i no en una defensa enganyosa dels privilegis adquirits. La Democràcia que defensem és la que es construeix indefinidament, la que s’alimenta de totes les propostes sense prejudicis, la que es renova regularment, la Democràcia Viva on la política pobli els carrers, on l’opinió s’erigeixi a les places, on el poder emani de l’activitat conscient de tots els individus.

Capítol Següent]]> http://desastre.bitacoras.com/archivos/2005/08/22/2_5_la_crisi_del_mercat 2005-08-22T16:36:31Z Estenent el Desastre Manifestem el Desastre “No hi ha alternativa”

Margaret Thatcher



Tots els discursos, tots els plantejaments que ens hem acostumat a sentir, que han calat en les nostres conviccions apunten equivocadament en la direcció que l’avenç científic i tecnològic és fruit del sistema liberal de producció, allò que abans anomenàvem capitalisme i avui no aconseguim precisar amb les paraules més que amb la vaga i difusa expressió de Llibertat de Comerç. Però en realitat és fals. En primer lloc, perquè les forces que van impulsar el progrés de les concepcions científiques mai van parlar ni mantenir la necessitat del Liberalisme Econòmic, ans el contrari, postularen sempre un anàlisi racional de les situacions i una planificació rigorosa, comunitària i pública de l’economia que tingués com a objectiu la distribució igualitària de la riquesa. En segon lloc, perquè al llarg de la història ningú ha aplicat mai la Llibertat de Comerç sinó que darrera d’aquesta mentida s’han amagat sempre altres formes d’actuar basades en l’intervencionisme dels privilegiats. En tercer lloc, perquè els criteris que mouen les empreses a produir no parteixen de la raó sinó de la irracionalitat cobdiciosa, de l’acaparament i el despotisme.
Anomenem capitalisme al sistema de producció basat en la possessió privada dels mitjans de producció, és a dir, els camps, els ramats, les fàbriques. La particularitat d’aquest sistema econòmic, allò que el distingeix d’altres sistemes econòmics que hi ha hagut en la història és la relació establerta entre els éssers humans i els mitjans de producció. Antigament aquesta relació es basava en una cosa tan simple com en el dret de guerra: els propietaris de la riquesa productiva eren els reis i els caps de l’exèrcit que les conquistaven. Durant el període que coneixem com Edat Mitja pot percebre’s un lleuger canvi en aquesta relació: la manca d’un poder fort centralitzador a les ciutats causarà una dispersió del poder que permetrà l’aparició d’altres formes de relació, el vassallatge. Tanmateix la veritable revolució vindrà de la mà de les noves formes de producció industrial: entra en joc una nova forma de relació amb els mitjans, el treball assalariat.
Aquest és el sistema que regeix el món: uns pocs posseeixen els mitjans per produir riquesa, els altres treballen per ells. És una idea tan simple, tan antiga, que resulta insultant repetir-la.
El món és controlat pels interessos econòmics de les multinacionals en associació amb les antigues oligarquies hereditàries anteriors a l’Edat Moderna. Els seus braços s’estenen allà on la mirada arriba, la seva cobdícia sense límits intenta asfixiar les consciències dels homes, manipular els seus pensaments per perpetuar la injustícia dels seus privilegis, l’arrogància del seu mal govern, el despotisme salvatge i cruel de les seves intencions i actes. Tots els poders dels estats capitalistes, públics i privats, culturals, militars, policials, administratius i educatius actuen per perpetuar l’ordre, per dissuadir del canvi, per impedir la transformació natural i necessària, per impedir l’accés als mitjans de producció a qui no els posseeix. L’ordre només serveix ara per fonamentar, legitimar i perpetuar els privilegis dels propietaris. No hi ha res més darrera els freds anàlisis dels estadistes, en els delirants i incongruents discursos dels nostres polítics, res més que un discurs prefabricat i fals que prediquen totes les televisions, totes les ràdios, totes les boques. Tot és mentida.
Vivim encapsulats en la Societat del Consum, atrapats en el viciós cercle que ens obliga al treball, esperant com babaus l’accés als nous invents que surten al mercat sense parar-nos a pensar en la seva utilitat o el seu veritable valor, guiats pels ulls de l’enveja i l’ostentació, sords a la necessitat, muts per la por. Treballem com esclaus i són altres els que s’enriqueixen del nostre esforç, no nosaltres. La societat embogida fabrica sense repòs, produeix sense treva, mai deté les màquines però mai es pregunta sobre allò que està fent, mai es deixa portar per criteris raonables, mai até a allò que la gent necessita, mai es qüestiona què és el que se surt guanyant. La producció es limita a perseguir el benefici, el seu discurs és senzill: si és rentable es produeix, si no ho és es descarta.
El fervor industrial s’ha convertit en una religió retrògrada: se l’ha dotat del vocabulari de la ciència però per envilir-lo i destruir el seu sentit; ha desenvolupat la investigació i la tecnologia però només per millorar la capacitat d’explotació, de destrucció i de domini dels amos del món; ha pres com a seus els símbols de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat per desproveir-los del seu significat i posseir-los amb exclusivitat. No prou contents amb ser propietaris dels recursos materials del món, ara volen privatitzar el llenguatge, el pensament i les consciències.
A aquestes altures ja queden pocs homes i dones a la terra que encara creguin en el discurs de la l’ase i la pastanaga , tots se’n han adonat de que el pal que la sustenta està lligat als seus caps i que per aquest motiu sempre roman a la mateixa distància. Ara ja no es parla de les crisis cícliques del capitalisme sinó de la crisi profunda i estructural de tota una manera de concebre la vida podrida des dels seus fonaments.


Capítol Següent]]> http://desastre.bitacoras.com/archivos/2005/08/22/2_6_la_debilitat_de_l_imperi 2005-08-22T16:33:40Z Estenent el Desastre Manifestem el Desastre “El president dels E.E.U.U., Johnson, té sempre a la boca les paraules pau i llibertat. Jo li faig les següents preguntes: les tropes, els gossos-policia, les bombes, els productes tòxics enviats des d’Amèrica per assassinar al poble vietnamita, representen la pau? Sabotejar els acords de Ginebra, immiscir-se en els assumptes interiors del Vietnam, mantenir i subvencionar els traïdors en un desig de prolongar la divisió, això és llibertat? Responeu aquestes preguntes davant del poble vietnamita, el poble americà i els pobles del món. La vostra política d’agressió és contrària a la justícia, a la humanitat i fins i tot a la constitució dels E.E.U.U.”

Discurs de Ho Chi Minh davant l’Assemblea Nacional de Vietnam el 1964.

Tots els Imperis de la història, tots els ordres que els ésser humans han edificat per organitzar-se entre ells s’han sustentat sobre un sol pilar: la ignorància. El pacte entre sacerdots i guerrers per dominar la resta dels homes és comú a totes les cultures, es remunta als albors de la civilització, constitueix la base de tota divisió del treball, de tot procés de formació de castes i és en sí mateix el responsable de la divisió dels homes entres posseïdors privilegiats i desposseïts sotmesos, entres posseïdors de la informació i sotmesos a la superstició. No hi ha cap poder capaç d’erigir-se sobre el coneixement, capaç de mantenir-se en el seu domini sense el control de la informació. No obstant, la mateixa essència del poder és la seva debilitat perquè el coneixement té infinits canals d’expressió, incontrolables mecanismes de comunicació.
Tots els Imperis de la història han desitjat perpetuar-se eternament en la il·lusió d’haver aconseguit la perfecció en l’organització de les relacions humanes, tanmateix tots ells han sucumbit, totes les concepcions del món que alguna vegada s’han cregut inamovibles han sigut matisades, corregides i descartades més tard sempre per donar lloc a una visió més àmplia, a un nou sistema més adaptat a la realitat, a la necessitat del grup.
Tots els Imperis de la història han sigut il·lusions, la seva existència efímera ha sigut un intermedi entre batalles, un parèntesi en les nostres ments que ens permet distingir les parts en conflicte: la història de l’Imperi és només la meitat de la història, l’altra meitat és la història de la humanitat. La seva lluita constant contra l’ordre establert constitueix el motor del seu desenvolupament, el mecanisme mitjançant el qual avança i sobreviu.
Tots els Imperis de la història han contribuït en la formació de l’Imperi modern. Tota la tradició patriarcal, guerrera i ramadera dels Imperis de l’antiguitat es fon inconscientment en l’Imperi de l’actualitat i segueix sent la seva base ideològica: l’expansionisme militar, el privilegi econòmic i el control de la informació.
Tots els Imperis de la història són el producte d’una lluita acarnissada contra la humanitat. Les columnes dels seus temples s’aixequen contra la mort, l’esplendor de les seves ciutats està banyada de sang, són el producte de la misèria i l’esclavitud dels pobles sotmesos. Tota la destrucció sembrada pels Imperis és en va pels pobles. Els pobles sobreviuen destruint Imperis.
Tota esplendor és decadència, tot poder és debilitat. L’Imperi és destruït per la seva arrogància, l’ordre és superat pel seu desastre.
Aquest és el sentit del que aquí es defensa: davant la il·lusió de l’ordre, manifestem el desastre de la realitat. A allò abstracte oposem les percepcions, a allò estàtic oposem el moviment, a allò alcalí, allò corrosiu, a allò neutral, allò àcid i bàsic. Quan ordre és Seguretat, Fraternitat és Desastre, quan ordre és Propietat, Igualtat és Desastre, quan ordre és Neutralitat, Llibertat és Desastre.
Des de que l’ésser humà és humà conviu amb l’ordre i el desastre. Aquest és precisament el sentit de la seva humanitat. El desastre d’allò nou destrueix el vell ordre, els poetes ho saben: el bon camí és el que no acaba, no hi ha una altre camí que el caminar. La responsabilitat recau en tots, repartida en funció del que cada qual sap, del que hem vist i sentit i ens toca dir. No hi ha alternativa: som lliures. De nosaltres depenen la Fraternitat i la Igualtat.
L’Imperi: heus aquí el veritable enemic que hem trobat darrera la boira dels seus fantasmes. Avui a la Terra, la humanitat segueix tenint un sol enemic: l’Imperi de la ignorància i la por. La seva representació moderna té un rostre babau, una constitució maldestre i un aspecte inofensiu, però els fets el demostren audaç, poderosament fort i realment perillós. La seva xarxa d’influència és important, el seu exèrcit és destructiu, té el control de bona part dels recursos del planeta i de la quasi totalitat dels mitjans d’informació. Està ben situat estratègicament, té suficients homes a la reraguarda, treballadors i esclaus produeixen per a ell, té molts soldats disposats en el front, espies i confidents seus el mantenen al dia de tot el que passa en el món. Les seves armes són sofisticades, posseeix bombes que ho destrueixen tot, bombes que només destrueixen els éssers vius i bombes que només destrueixen el que no està viu. Té armes intel·ligents, és especialista en la trampa i l’engany, autèntic mestre de l’emboscada i la traïció. El seu menjar tòxic enverina tots els restaurants, el seu discurs estèril enverina totes les televisions, allà a on penetra és per manipular i exprimir.
Tanmateix, la seva arrogància el perd, el seu orgull no es fonamenta en els èxits cultivats, la seva paroleria és cada vegada menys tinguda en compte, es percep en els seus actes l’ombra del declivi, quan no reconeix les seves debilitats, quan s’oblida que la seva força resideix en la desunió dels altres, en la divisió de l’enemic que lluita per destruir-lo. Una vegada més demostra la seva incapacitat per solucionar les seves carències: el seu recurs fàcil a la guerra, les seves contradiccions en públic, els seus escàndols, les seves corrupteles descobertes, la seva predilecció per la mentida i la seva incapacitat per gestionar els recursos el situen ininterrompudament en entredit. Fora de la realitat viu i la mateixa realitat el destrueix.
Vivim temps de canvi. Uns altres ordres vindran per substituir el vell. Llavors tindrem altres problemes que ara desconeixem i alguns d’ara els seguirem arrossegant. Però no vivim encara en aquest futur, i aquest serà en bona mesura tal i com el forgem en el present. El nostra “ara” ens enfronta amb tres problemes bàsics: la guerra, la misèria i l’esclavitud. Per enfrontar-nos a ells disposem de raonament, tenim la memòria, les experiències del passat i som capaços de dialogar i arribar a acords entre nosaltres. Propagar, reciclar, transformar, gestionar les nostres vides és exercir la llibertat.

Capítol següent]]> http://desastre.bitacoras.com/archivos/2005/08/22/3_manifestem_el_desastre 2005-08-22T16:32:34Z Estenent el Desastre Manifestem el Desastre
Vivim en un món ple de fantasmes i davant d’ells estem cecs, sords i muts. Cecs perquè ens neguem a veure la violència destructiva de la nostra manera de viure, perquè hem renunciat a conèixer la realitat a canvi de viure tancats en les nostres il·lusions. Cecs perquè hem convertit la Fraternitat que perseguíem en el vulgar espectre d’un somni perdut, perquè ens hem conformat amb el succedani de viure virtualment empresonats en la Seguretat d’un ordre basat en la Guerra. Sords perquè no som capaços de sentir la moribunda lamentació de milions de veus gemegant al nostre voltant, perquè seguim limitant-nos a invocar els déus davant la injustícia, enlloc d’enfrontar-nos a ella amb la nostra capacitat i esforç; perquè agafats a la nostra ridícula propietat continuem postergant el que està a l’abast de la mà: acabar amb la misèria, distribuir d’una manera més equitativa la riquesa. Muts perquè ens hem deixat vèncer per la deformada idea de Llibertat que ens ha venut l’Imperi, perquè l’hem confós amb la Neutralitat impossible, amb el posicionament acrític, amb el discurs que res comunica, amb la paraula que no significa.
Cecs, sords i muts vivim esclaus d’un Imperi antic, reclosos en la seguretat de les nostres opcions envasades, distrets en la paroleria sense sentit dels publicistes, enlluernats pels artefactes de colors dels nostres sacerdots tecnològics, endormiscats pel narcòtic verí farmacèutic, només capaços de repetir com màquines la rutina del treball, la mentida del consum. Aliens a la guerra constant que devasta el món, aliens a la realitat que ens assetja, ens aferrem a l’ordre que no existeix, a la faula fantasmagòrica de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat, per, sense adonar-nos-en, mantenir els fonaments d’un Imperi que ens manipula i exprimeix.
Però tot ordre és il·lusió. La transformació constant de la vida estén la seva catàstrofe de moviment i canvi. Els Imperis sempre sucumbeixen, els ordres són superats, les consciències dels éssers humans es transformen, s’amplien els seus horitzons cap a allò desconegut. Vèncer els fantasmes és aprendre a veure, a escoltar, començar a parlar.
Llibertat, Igualtat, Fraternitat. Aquestes segueixen sent les nostres consignes. Mai han significat el mateix que en boca de l’Imperi.
Davant d’aquells que exalcen la Llibertat com un independència inabastable respecte les lleis del món, davant aquells que, volent ser lliures, s’acostumen a ser neutrals i cecs, sords i muts, i que estenen la mentida d’un ordre immutable, nosaltres oposem una Llibertat conscient, basada en la responsabilitat de les nostres eleccions, basada en el continu desenvolupament de les nostres concepcions, basada en el nostre compromís lliure, conscient, per la transformació de l’ordre mitjançant els sentits i la raó.
Davant d’aquells que exalcen la Igualtat com un paradís llunyà al qual s’hi arriba mitjançant la penúria i el sacrifici, davant aquells que s’omplen la boca parlant de drets però que mai renuncien als seus privilegis, davant aquells que legitimen el robatori i la usura miserable, l’explotació i l’exclusió, nosaltres oposem la Igualtat que es basa en l’aniquilació de la propietat privada dels mitjans de producció de la riquesa, en la propietat pública, en la gestió pública, dels camps, els rius, els ramats, les fàbriques, els hospitals, les escoles, els governs.
Davant d’aquells que aixequen l’estendard de la fraternitat cada vegada que ens porten a una altra matança, davant d’aquells que criden pau mentre bombardegen les ciutats i disparen sobre nens i ancians, davant d’aquells que pretenen enganyar-nos mitjançant la coacció i el xantatge; nosaltres aixequem l’estendard d’una batalla decisiva als carrers de totes les ciutats, d’una lluita violenta i perillosa en totes les consciències, on les armes seran les paraules, on la valentia es demostrarà en la rutina diària, on s’enfrontaran cara a cara, una altra vegada, la fantasia de l’Imperi i la realitat dels éssers humans, l’ordre rígid del pensament únic i el desastre d’una transformació constant.
Denunciem l’Imperi perquè ell és el nostre enemic més feroç, perquè ell és la nostra principal amenaça de mort, perquè ell constitueix en el present el principal risc del nostre futur. Denunciem l’Imperi que explota i sotmet, denunciem l’Imperi que s’empara en la mentida, denunciem els seus fantasmes, els assenyalem amb el dit.
Denunciem el privilegi i la misèria, la propietat i el robatori, denunciem el Mercat, depredador insaciable dels béns dels pobles, denunciem el consum i el treball, la tirania dels holdings i les multinacionals, el seu irracional i destructiu mal govern del planeta.
Denunciem el teatre de les falses democràcies, el tràgic espectacle dels artistes de l’engany, la repugnant manipulació de les consciències a través de tots els mitjans, el xantatge permanent del terror al qual ens té sotmesos l’Imperi, la distància que separa els parlaments dels seus pobles. Denunciem els neutrals perquè ells són els partidaris de l’Imperi, perquè els seus discursos nuls han omplert de confusió tots els debats, perquè la seva complicitat silenciosa legitima aquesta fantasia de l’Imperi davant d’aquells que el qüestionen mitjançant els seus sentits, exercint els poders inherents a la seva naturalesa.
Manifestem que el poder d’alliberar-se emana dels éssers humans, del seu coneixement i coratge, de la seva experiència i disciplina; que el poder d’alliberar-se s’exerceix mitjançant el compromís, mitjançant l’aproximació entre la paraula i el seu acte.
Manifestem que ordre és il·lusió. Assenyalem la decadència de l’Imperi, la crisi de la propietat, la realitat de la lluita que es porta a terme entre les necessitats humanes i la incapacitat de l’ordre.
Manifestem el desastre d’aquest ordre a favor d’un ordre nou on les necessitats de la col·lectivitat prevalguin sobre els privilegis dels individus. Manifestem el nostre compromís conscient amb la realitat, amb la transformació i el moviment, en aquesta lluita antagònica contra allò establert, contra l’esclavitud estàtica de la creença i la por.
Manifestem la lluita que lliurem diàriament, contra la rigidesa de l’ordre, contra les falses veus dels espectres, contra la utopia de l’Imperi dels ésser humans cecs, sords i muts, manifestem la batalla a la que la realitat ens té sotmesos, propagant i reciclant alternatives, transformant cap endavant, estenent el desastre.]]>